El sobre marró
Crec que, com a aprenent de llengües que he estat i encara sóc, he experimentat tant l’avaluació sumativa com l’avaluació formativa. A l’escola, on vaig iniciar el meu aprenentatge de la llengua catalana, castellana i anglesa, les avaluacions acostumaven a ser sumatives. Recordo que fèiem dos exàmens durant el trimestre, un de parcial i un de final. Tot sumant-ne les dues puntuacions, s’obtenia la nota final de l’assignatura que, altrament, constituïa el numeret (del zero al deu) que figurava en el paperet que lliuraven als teus pares en acabar el trimestre. Dins d’aquell sobre marró tan temut, la professora també hi incloïa algunes observacions sobre l’alumne, tant a nivell acadèmic com personal. Aquells comentaris posaven de manifest si l’alumne progressava adequadament, si participava a classe, si tenia bona o mala relació amb els companys, si era puntual, si feia els deures, si tenia bona cal·ligrafia i, fins i tot, si tenia el calaix del pupitre endreçat o, pel contrari, era tot un desastre.
Tanmateix, la majoria d’assignatures també acostumaven a incloure una petita part d’avaluació continuada. Així, a més dels exàmens, recordo que també s’incloïen en el programa algunes activitats que sumaven (punts positius) o restaven punts (punts negatius). Era el cas de les proves orals que en anglès, per exemple, consistien en memoritzar una llista de vocabulari inacabable. Un cop a classe, amb les nervis a flor de pell, la professora deia la paraula catalana i tu n’havies de dir l’equivalent anglès, i a l’inversa. Si tenies la mala sort de no recordar-te’n, ja podies anar preparant llapis i paper...
Fora pressions
Un cop a l’institut, la pressió va a començar a desaparèixer i, amb el temps, les coses van anar canviant. Per fi, les senyoretes van passar a formar part del passat, juntament amb els càstigs i els punts negatius. Evidentment, els exàmens i els treballs continuaven despertant inseguretats i pors, però l’enfocament que es donava a l’avaluació era absolutament diferent. Allà, a l’institut del poble, vaig aprendre a aprendre. Vaig comprovar que les classes no eren jutjats on es donava sentencia i em vaig adonar que no saber respondre a una pregunta no era un delicte, sinó una llumeta vermella que m’indicava que necessitava posar-hi més atenció per a millorar.
Tot i que les avaluacions sumativa i formativa es complementaven en la majoria d’assignatures, la de llengua anglesa sempre acostumava a ser més sumativa, mentre que la de llengua francesa tendia a ser més formativa. La teoria humanista de la Teresa, la professora de francès, incloïa tant treballs individuals com en grup, així com un full d’autoavaluació que, sens falta, s’havia d’emplenar a finals de cada trimestre. Els exercicis de gramàtica o vocabulari s’acostumaven a realitzar a nivell individual, tot i que es corregien en veu alta per tal de fer-ne l’explicació pertinent i resoldre possibles preguntes i dubtes. D’altra banda, tots i cadascun dels alumnes de la classe participàvem en les activitats que tenien com a objectiu millorar la fonètica o la comprensió oral. Treballar en grup incentivava l’aprenentatge personal, així com la bona relació entre els estudiants.
