Aprenentatge en línia

Una experiència desconeguda

Tot i que he de reconèixer que mai he tingut cap experiència com a aprenent en línia, en tinc una opinió positiva. Crec que pot ser una manera d’aprendre llengües molt útil, sobretot per la comoditat que pot oferir. El fet de poder accedir a la xarxa des de qualsevol lloc i en qualsevol moment del dia és ideal per a aquelles persones que no disposen del temps suficient per a assistir a un curs presencial o no tenen cap centre d’ensenyament a la seva ciutat o població. A més, en ocasions, l’alumne té la possibilitat de marcar el seu propi ritme de treball, així com d’escollir els elements que més li interessa treballar sense veure’s determinat per les preferències d’altres companys.

Tanmateix, considero que la manca de contacte entre estudiant i professor, així com entre estudiant i altres companys podria suposar un punt en contra d’aquest mètode d’aprenentatge. Així, crec que el blended learning constituiria, possiblement, una opció a tenir en compte en permetre disposar d'ambdós elements: presencialitat i treball en línia. Igualment, atès que considero que és de màxima importància poder crear un ambient de treball agradable, la familiaritat de l'aprenent amb l'ordinador pot ser un factor determinant a l'hora d'escollir aquest tipus d'aprenentage, el qual requereix passar bastant de temps davant la pantalla.

L'avaluació

El sobre marró

Crec que, com a aprenent de llengües que he estat i encara sóc, he experimentat tant l’avaluació sumativa com l’avaluació formativa. A l’escola, on vaig iniciar el meu aprenentatge de la llengua catalana, castellana i anglesa, les avaluacions acostumaven a ser sumatives. Recordo que fèiem dos exàmens durant el trimestre, un de parcial i un de final. Tot sumant-ne les dues puntuacions, s’obtenia la nota final de l’assignatura que, altrament, constituïa el numeret (del zero al deu) que figurava en el paperet que lliuraven als teus pares en acabar el trimestre. Dins d’aquell sobre marró tan temut, la professora també hi incloïa algunes observacions sobre l’alumne, tant a nivell acadèmic com personal. Aquells comentaris posaven de manifest si l’alumne progressava adequadament, si participava a classe, si tenia bona o mala relació amb els companys, si era puntual, si feia els deures, si tenia bona cal·ligrafia i, fins i tot, si tenia el calaix del pupitre endreçat o, pel contrari, era tot un desastre.

Tanmateix, la majoria d’assignatures també acostumaven a incloure una petita part d’avaluació continuada. Així, a més dels exàmens, recordo que també s’incloïen en el programa algunes activitats que sumaven (punts positius) o restaven punts (punts negatius). Era el cas de les proves orals que en anglès, per exemple, consistien en memoritzar una llista de vocabulari inacabable. Un cop a classe, amb les nervis a flor de pell, la professora deia la paraula catalana i tu n’havies de dir l’equivalent anglès, i a l’inversa. Si tenies la mala sort de no recordar-te’n, ja podies anar preparant llapis i paper...

Fora pressions

Un cop a l’institut, la pressió va a començar a desaparèixer i, amb el temps, les coses van anar canviant. Per fi, les senyoretes van passar a formar part del passat, juntament amb els càstigs i els punts negatius. Evidentment, els exàmens i els treballs continuaven despertant inseguretats i pors, però l’enfocament que es donava a l’avaluació era absolutament diferent. Allà, a l’institut del poble, vaig aprendre a aprendre. Vaig comprovar que les classes no eren jutjats on es donava sentencia i em vaig adonar que no saber respondre a una pregunta no era un delicte, sinó una llumeta vermella que m’indicava que necessitava posar-hi més atenció per a millorar.

Tot i que les avaluacions sumativa i formativa es complementaven en la majoria d’assignatures, la de llengua anglesa sempre acostumava a ser més sumativa, mentre que la de llengua francesa tendia a ser més formativa. La teoria humanista de la Teresa, la professora de francès, incloïa tant treballs individuals com en grup, així com un full d’autoavaluació que, sens falta, s’havia d’emplenar a finals de cada trimestre. Els exercicis de gramàtica o vocabulari s’acostumaven a realitzar a nivell individual, tot i que es corregien en veu alta per tal de fer-ne l’explicació pertinent i resoldre possibles preguntes i dubtes. D’altra banda, tots i cadascun dels alumnes de la classe participàvem en les activitats que tenien com a objectiu millorar la fonètica o la comprensió oral. Treballar en grup incentivava l’aprenentatge personal, així com la bona relació entre els estudiants.

Metodologies

Terrorífic

L’escola on vaig cursar l’educació primària és el lloc on recordo haver passat la meva pitjor època com a aprenent no només de llengües, sinó en general. En el meu cas, les classes de llengua anglesa, incloent-t’hi la professora, eren terrorífiques: el temari era feixuc i la professora era tan estricta que el simple fet de no haver fet un exercici podia fer que et castigués i, conseqüentment, et quedessis sense “l’hora del pati”. L’angoixa que passava en aquelles classes feia que, durant tota l’hora, estigués més pendent de no moure ni un dit, que no pas d’escoltar o llegir allò que, suposadament, aquella professora ens estava ensenyant.

Tot i que potser no ho puc afirmar amb total certesa, m’atreviria a dir que el mètode que s’aplicava en aquelles classes d’anglès estava centrat en la gramàtica. Seguíem al peu de la lletra un llibre de text farcit de normes, exercicis i lèxic que havíem de memoritzar per a poder guanyar o perdre un punt en el petit examen oral que fèiem en la classe següent. La professora parlava en català, a excepció del típic Hello! How are you? que ens deixava anar en entrar a l’aula o del moment de corregir els exercicis, dels quals en llegia els enunciats en anglès.

Anecdòtic: L'amiguet francès

Oficialment, vaig començar a estudiar francès a tercer curs d’educació secundària. Tot i així, des de ben petita estava acostumada a sentir-hi parlar els meus pares, que l’havien estudiada com a primera llengua estrangera i aprofitaven les visites d’uns amics francesos per a practicar. Es podria dir que la meva primera professora va ser la meva mare, que em va ensenyar quatre coses bàsiques per a poder-me comunicar amb el fill de la família francesa, en Glenn. Com que tenia la mateixa edat que jo, tenia l’obligació d’endur-me’l a tot arreu perquè no s’avorrís. De totes maneres, com que mai ens acabàvem d’entendre del tot, sempre acabàvem jugant a alguna cosa que no requerís gaire comunicació...

Les teories lingüístiques i psicològiques

Mens sana in corpore sano

Un cop a l’institut, vaig cursar quatre anys de francès amb una professora que, des del primer dia, va canviar radicalment la concepció que tots teníem de l’ensenyament de llengües. Utilitzava un mètode que aleshores considerava estrany i ara identifico clarament amb la teoria psicològica humanista. En entrar a l’aula, sabíem que havíem de col·locar les taules i cadires en semicercle. Sorprenentment, la classe sempre començava amb un exercici de relaxació que acostumava a oscil·lar del cinc als deu minuts: sèiem a la cadira, tancàvem els ulls, ens concentràvem en la respiració i seguíem les instruccions que la professora ens anava donant en francès.

Tot seguit, continuàvem amb el temari. Vam començar a aprendre la llengua mitjançant la visualització d’una sèrie de vídeos de dibuixos animats. Cadascun dels vídeos mostrava un diàleg entre dos personatges que, seguidament, havíem de repetir i escenificar. La professora gravava en vídeo la posada en escena per tal que després ho poguéssim veure i poguéssim adonar-nos dels errors. Amb aquesta metodologia, es pretenia treballar el lèxic, la fonètica i la sintaxi franceses.

Aquest tipus de sessions es combinaven amb les classes estrictament gramaticals, en les quals treballàvem els aspectes més formals de la llengua mitjançant exercicis escrits i orals. A final de curs, l’aprenentatge culminava amb un viatge a França, a partir del qual havíem d’elaborar un treball que contenia totes les activitats que havíem de fer durant l’estada.

Tinc un molt bon record d’aquesta assignatura. A hores d’ara, considero que va ser una experiència totalment positiva que m’alegro molt d’haver viscut. La relaxació, que al principi ens semblava estranya en l’ensenyament de llengües, s’acabà convertint en l’element més característic de les classes de francès. El fet de col·locar-nos en semicercle i escenificar els diàlegs en grup va crear una relació excepcional entre els alumnes de l’assignatura, així com un ambient de treball molt agradable.

La meva experiència com a aprenent de llengües

L’escola de les monges

Tot i que vaig néixer en un hospital del Bages, sóc d’un poblet de la comarca del Berguedà. Quan era petita, i suposo que continua així, els nens del poble ens dividíem en dos blocs: els que anaven a l’escola pública i els que anaven a “les monges”, l’escola Anunciata. Jo, per sort o per desgràcia, vaig cursar l’educació primària a “les monges”, que no pas amb les monges, ja que quan vaig entrar al centre l’única “monja” que hi havia era la germana Anna, que ens impartia religió.

Tot i que se’m va fer molt difícil deixar l’escola Anunciata per a començar l’educació secundària a l’institut, mai he tingut un bon record dels sis anys que vaig passar en aquest centre. De fet, en aquests moments m’adono que no m’és gens fàcil recordar com eren les assignatures o quin professor ens les impartia. Vaig aprendre català, castellà i anglès, però només m’han quedat gravades a la ment les classes de ciències socials de la senyoreta Rosa i les classes de llengua castellana del “maestro”. Suposo que recordo les primeres per bo i les segones per dolent.

Les “compes”

La Rosa impartia classes de matemàtiques i ciències socials als cursos de cicle superior i, tot i que a mi els números mai m’han cridat gaire l’atenció, es va acabar convertint en la meva professora preferida. Era coneguda pel seu mal geni i per les “compes”, una bona manera de repassar el contingut de l’examen de l’endemà. El sistema era el següent: els alumnes de la classe seleccionàvem per votació tres “capitans” que, seguidament, escollien els membres del seu equip de competició. Cada equip constava d’un “capità”, quatre “defenses” i quatre “rebots”. Un cop iniciada la competició, la professora formulava una pregunta al capità. En cas que no en sabés la resposta, la passava als defenses que, si tampoc la sabien, la passaven als rebots. El joc continuava fins que s’acabava la classe i guanyava l’equip que més preguntes hagués contestat. Amb aquest mecanisme tan complex, doncs, es tractava de fer un repàs del temari exposat durant el trimestre.

“El maestro”

Es deia Joaquín, però tothom li deia “el maestro” perquè era castellanoparlant i era l’únic professor que hi havia en tota l’escola. Com era d’esperar, impartia classes de llengua castellana, però també de gimnàstica. Tanmateix, el més sorprenent és que utilitzava el mateix mètode d’ensenyament en totes dues assignatures: en començar la classe, dedicava uns deu o quinze minuts a explicar la tasca que realitzaríem a continuació i, seguidament, ens donava via lliure per a començar a fer un inacabable llistat d’exercicis que corregiríem el dia següent si hi havia temps! L’obsessió pels exercicis anava tan enllà que els exàmens conformaven, simplement, una selecció dels exercicis realitzats al llarg del trimestre. Guardo un bon record del professor, però no de les hores, dies i cursos que vaig passar fent exercicis d’un llibre del qual, francament, a hores d’ara ni tan sols en recordo el contingut...

Un gir de 180º

Per sort, vaig acabar sisè i em vaig veure obligada a deixar l’escola per a endinsar-me en tot un altre món: l’institut. Era, i és, l’únic centre d’educació secundària del poble, però, igualment, els cursos no acostumaven a sobrepassar els seixanta alumnes. El fet de poder assistir a classes de vint a trenta estudiants creava una interrelació molt positiva entre els alumnes i el professor. En general, tinc un record excel·lent dels sis anys que vaig passar en el centre i, en especial, dels dos anys que va durar el batxillerat, en els quals vaig tenir alguns dels millors professors que he tingut fins avui. Allà hi vaig estudiar català, castellà, anglès i, més tard, francès.

Expectatives

Quant a l’assignatura, la vaig matricular juntament amb sociolingüística i psicolingüística perquè pertanyien a la llicenciatura de lingüística i vaig considerar que seria interessant cursar-les totes tres per la relació que tenien. Un cop cursades les dues primeres i encetada la tercera, he pogut observar que, efectivament, tenen tota una sèrie de punts en comú que es van repetint i desenvolupant. Cursar sociolingüística, per exemple, em va ser de gran ajuda per a poder entendre millor algunes de les qüestions que es plantejaven en psicolingüística i que, segons vaig veure la setmana passada, reapareixeran en aquesta assignatura. És el cas, per exemple, de Chomsky i la teoria del llenguatge.

Així doncs, un cop finalitzada l’assignatura, m’agradaria conèixer els mètodes diversos que s’utilitzen en l’ensenyament de llengües i, consegüentment, ser capaç d’encasellar totes i cadascuna de les classes que vaig rebre durant l’educació primària i secundària ja que, ara que puc mirar-m’ho amb distància, m’adono que van ser de tots colors. Igualment, tot i que mai he pensat en dedicar-me a l’ensenyament, crec que pot ser molt positiu tenir-ne una idea general que qui sap si algun dia em pot fer canviar d’opinió!