L’escola de les monges
Tot i que vaig néixer en un hospital del Bages, sóc d’un poblet de la comarca del Berguedà. Quan era petita, i suposo que continua així, els nens del poble ens dividíem en dos blocs: els que anaven a l’escola pública i els que anaven a “les monges”, l’escola Anunciata. Jo, per sort o per desgràcia, vaig cursar l’educació primària a “les monges”, que no pas amb les monges, ja que quan vaig entrar al centre l’única “monja” que hi havia era la germana Anna, que ens impartia religió.
Tot i que se’m va fer molt difícil deixar l’escola Anunciata per a començar l’educació secundària a l’institut, mai he tingut un bon record dels sis anys que vaig passar en aquest centre. De fet, en aquests moments m’adono que no m’és gens fàcil recordar com eren les assignatures o quin professor ens les impartia. Vaig aprendre català, castellà i anglès, però només m’han quedat gravades a la ment les classes de ciències socials de la senyoreta Rosa i les classes de llengua castellana del “maestro”. Suposo que recordo les primeres per bo i les segones per dolent.
Les “compes”
La Rosa impartia classes de matemàtiques i ciències socials als cursos de cicle superior i, tot i que a mi els números mai m’han cridat gaire l’atenció, es va acabar convertint en la meva professora preferida. Era coneguda pel seu mal geni i per les “compes”, una bona manera de repassar el contingut de l’examen de l’endemà. El sistema era el següent: els alumnes de la classe seleccionàvem per votació tres “capitans” que, seguidament, escollien els membres del seu equip de competició. Cada equip constava d’un “capità”, quatre “defenses” i quatre “rebots”. Un cop iniciada la competició, la professora formulava una pregunta al capità. En cas que no en sabés la resposta, la passava als defenses que, si tampoc la sabien, la passaven als rebots. El joc continuava fins que s’acabava la classe i guanyava l’equip que més preguntes hagués contestat. Amb aquest mecanisme tan complex, doncs, es tractava de fer un repàs del temari exposat durant el trimestre.“El maestro”
Es deia Joaquín, però tothom li deia “el maestro” perquè era castellanoparlant i era l’únic professor que hi havia en tota l’escola. Com era d’esperar, impartia classes de llengua castellana, però també de gimnàstica. Tanmateix, el més sorprenent és que utilitzava el mateix mètode d’ensenyament en totes dues assignatures: en començar la classe, dedicava uns deu o quinze minuts a explicar la tasca que realitzaríem a continuació i, seguidament, ens donava via lliure per a començar a fer un inacabable llistat d’exercicis que corregiríem el dia següent si hi havia temps! L’obsessió pels exercicis anava tan enllà que els exàmens conformaven, simplement, una selecció dels exercicis realitzats al llarg del trimestre. Guardo un bon record del professor, però no de les hores, dies i cursos que vaig passar fent exercicis d’un llibre del qual, francament, a hores d’ara ni tan sols en recordo el contingut...
Un gir de 180º
Per sort, vaig acabar sisè i em vaig veure obligada a deixar l’escola per a endinsar-me en tot un altre món: l’institut. Era, i és, l’únic centre d’educació secundària del poble, però, igualment, els cursos no acostumaven a sobrepassar els seixanta alumnes. El fet de poder assistir a classes de vint a trenta estudiants creava una interrelació molt positiva entre els alumnes i el professor. En general, tinc un record excel·lent dels sis anys que vaig passar en el centre i, en especial, dels dos anys que va durar el batxillerat, en els quals vaig tenir alguns dels millors professors que he tingut fins avui. Allà hi vaig estudiar català, castellà, anglès i, més tard, francès.
